participació versus representació

Tots , alguna que altra vegada , hem estat immersos en una conversa on algun punt ens tocava de ben a prop, de tan a prop, que hi tenim alguna cosa a afegir, sabem de què parlem i volem que tots sàpiguen què en pensem sobre aquell afer.

Aquest acte de valentia, de dir el que un pensa és en essència, una participació, perquè participar és prendre part en alguna cosa, per tan podem dir que ens passem el dia participant. participem quan aportem el punt de vista sobre si farà sol o plourà, sobre lo difícil que és aparcar, sobre el soroll del carrer, sobre si les voravies són amples o estretes, la contaminació, la fam, les guerres en el món, ...

Ara bé, el fet que nosaltres opinem o participem sobre algun afer no vol dir que tots els altres que ens envolten pensin igual, dit d’altra manera; que siguem representatius del grup . I normalment això passa per dues coses:

Primera; Com que no som arquitectes municipals ni experts en la matèria no tinguem prous eines de coneixement perquè la nostra opinió sigui vàlida el cent per cent.

Segona;El que nosaltres diem , tot i ser una opinió completament respectable, pot ser tot el contrari del que els nostres iguals pensen.

Un procés participatiu es fa per conèixer la opinió de la població sobre alguna cosa; com que hi ha massa gent en un poble i és massa complicat conèixer la opinió de tothom, el que es fa és agafar una mostra representativa de cada tipus de ciutadà. Per exemple es convoquen a dos o tres persones del barri de Can Malladó, dos o tres del barri de Can Xumetre... i així successivament. Ens interessa saber què pensa sobre una cosa concreta tota la gent del poble, ara bé, si el que fem és enviar una carta massiva i esperar que ens respongui tothom que vulgui, què passarà si la majoria són de Can Camps? Que tot el que passa a aquell barri és generalitzable a la resta de Santa Coloma?

Participació no vol dir representació, jo mateixa no estic sent representativa, perquè és una opinió, fomentada a partir d’uns determinats coneixement , però opinió. Per tan sols sóc representativa de mi mateixa i d’un entorn concret, però no de tothom.

Read more...

la responsabilitat, feina de tots

La responsabilitat, feina de tots

Un professor d’universitat em va parlar fa poc d’una cosa que existeix des de fa molt de temps però que per desgracia no es coneix gaire; la responsabilitat social corporativa, em va cridar l’atenció.

En l’àmbit acadèmic ho defineixen com una forma de conduir els negocis de les empreses, basat en tenir en compte els impactes que l’activitat de l’empresa pot tenir sobre els clients, treballadors, accionistes, comunitats locals, medi ambient i sobre tota la societat en general. Dit d’una manera més planera; que l’empresa actui tal i com li agradaria que els altres actuessin amb d’ella.

I ara us deveu preguntar, perquè serveix que una empresa tingui en compte tot això, segurament li deu portar més problemes que beneficis oi? Doncs la resposta és tot el contrari.

Tota empresa sap o hauria de saber, que els seus màxims comercials són els seus treballadors i el seu entorn; si els treballadors i clients , ja siguin d’una empresa privada o pública , estan contents amb el tracte que reben, les condicions laborals, el sou, etc. és molt probable que parlin bé de l’empresa i que recomanin els seus productes o serveis, en alguns casos actuant fins i tot com a intermediaris. Però que passa si els treballadors no estan contents amb l’empresa? O si els clients es senten mal atesos? O si contamina els rius i no emprèn mesures? Totes aquestes accions tenen conseqüències negatives per l’empresa.

Un dels millors casos per explicar això és la marca de roba esportiva Nike, quan fa uns anys es va difondre per internet imatges de nens d’entre 7 i 13 anys fabricant material esportiu per l’empresa, aquell any les vendes de Nike van caure un 30%.

En el cas espanyol, fa pocs dies l’observatori de responsabilitat social corporativa presentà els resultats de l’estudi sobre responsabilitat social corporativa, us animo a que hi feu un cop d’ull, veureu que les dades no són gaire engrescadores, ens queda molt camí per tenir unes empreses responsables amb la societat i l’entorn.

Ara més que mai, enfront les conspiracions polítiques, retallades de plantilles,les destapades de corrupció i les omisions ambientals, seria un bon moment per emprendre mesures i demostrar al ciutadà de peu que “no estamos tan mal ”. Us imagineu a un francès que vol venir a viure a Catalunya i ens pregunta què tal s’hi viu per aquí? Què li respondriem avui?

Read more...

CRISI?... CRISI .... CRISI!!!
Hi havia una vegada un ciutadà americà que vivia al costat d’una carretera , on venia entrepans. Era sord i per tan, no escoltava la radio. No hi veia bé, i per tan no llegia la premsa. Però això si, venia uns entrepans boníssims.
Llogà un tros de terreny, col•locà un gran cartell i anunciava la seva mercaderia cridant a pulmó “comprin exquisits entrepans calents”. I la gent comprava.
Augmentà les compres de pa i carn, comprà una parada més gran per ocupar-se millor del seu comerç. I treballava tant que demanà al seu fill que tornés de la universitat , on estudiava Ciències Empresarials, per ajudar-lo.
Llavors, malgrat tot, passà una cosa important. El seu fill li digué “ Pare, que no escoltes la radio ni llegeixes els diaris? Estem patint una crisis severa. La situació és realment dolenta, no podria ser pitjor...”
El pare pensà: “El meu fill estudia a la Universitat. Llegeix la premsa i escolta la radio. Ha de saber el que es diu.”
Comprà doncs, menys pa i menys carn. Tragué el cartell, deixà el lloguer del terreny per reduir costos i ja no anunciava els entrepans.
I les vendes queien cada dia més.
“Tenies raó fill meu” , li va dir al noi “realment estem patint una crisis molt greu”.

Curiosament vaig descobrir aquesta petita narració en un llibre d’economia de l’any 2000, que s’utilitzava per exemplificar de forma exagerada, el fenomen de les expectatives i com, les expectatives, podien alterar l’economia real.
Sense anar més lluny, aquesta història s’ha materialitzat en el nostre país, fa un any la majoria de nosaltres érem venedors d’entrepans tranquils, amb expectatives de creixement continuat i de anar millorant la nostra vida.
Malauradament, el pes dels mitjans de comunicació massius, amb el seu afany de vendre la notícia més morbosa i impactant, ens van començar a explicar el que passava i que els nostres ulls no veien: que la desacceleració econòmica de què parlava Zapatero no era res més que una CRISIS, una CRISI iniciada als Estats Units, una CRISI que ja estava arribant a Europa, una CRISI que fins i tot podia afectar al Barça, i que ja havia afectat al Real Madrid, una CRISI en definitiva com mai s’havia vist.
Vostès saben què passa quan en una sala plena de gom a gom algú crida “foc”? Doncs que tothom es posarà a cridar, a córrer sense sentit, trepitjant a qui sigui per poder sortir fora de l’abast del foc.
En definitiva el mateix que quan algú amb suficient credibilitat parla de “crisi”. La diferència però és que quan hi ha foc vénen els bombers, i quan hi ha crisi?
Potser si no ens haguessin bombardejat amb tanta informació sobre la crisi, no tindríem tanta por, i tot i que ens aprestéssim el cinturó, seguiríem consumint i fent que tantes empreses catalanes i no catalanes poguessin seguir endavant sense ERO’s ni tancaments.

Read more...